AMB UN XORIGUER VA COMENÇAR

Axel Sarrias-agost de 2020

Una tarda d’octubre, estava passejant per l’avinguda de Lluís Companys amb la meva filla gran, que llavors tenia 3 anys. Intentava sense èxit ensenyar-li a anar amb bicicleta, quan de sobte uns crits aguts i insistents procedents del cel van cridar la nostra atenció. Com a aficionat a l’ornitologia, vaig intuir el que em trobaria en alçar la vista. Efectivament, la figura inconfusible del xoriguer. L’havia vist altres vegades en aquella zona, però no l’havia sentit cridar mai. Alguna cosa el devia estar alarmant. Vaig seguir-lo amb la mirada mentre ens sobrevolava fins que el vaig perdre de vista. Llavors se’m va apropar un home que havia vist l'escena, i em va preguntar amb accent anglès si m’agradaven els ocells. Li vaig contestar que m’agrada la natura, i conèixer i fotografiar els animals que ens envolten. Ell em va explicar que va néixer a Sud-Àfrica i que ara viu a Vilassar, on es dedica a cuidar jardins, entre ells el jardí de l’Escola Nàutica, prop de casa meva. Li vaig dir que m’agradava molt aquell jardí, i li vaig ensenyar algunes fotos que jo hi havia fet dels animalons que s’hi poden trobar: papallones, abelles, alguns ocells, sargantanes...

Amb en Neil i amb altres companys aficionats a la natura va sorgir la idea de donar a conèixer els petits espais de natura que tenim al poble. Només cal aturar-s’hi una estona i posar-hi atenció. Ens sorprendrem de la quantitat de vida que es pot trobar en aquests petits jardins silvestres.

Xoriguer comú (Falco tinnunculus), en aquest cas una femella, als camps situats darrere de l’avinguda de Lluís Companys. El xoriguer és un dels rapinyaires més comuns i fàcils de veure. Pertany a la mateixa família que els falcons. Viu habitualment a zones de conreu, i s'alimenta de petits mamífers (ratolins, talpons...), insectes (escarabats, grills, llagostes...) i petits rèptils com sargantanes.

Xoriguer comú vist des del passeig de Lluís Companys. El nom castellà del xoriguer (cernícalo) fa referència a la seva capacitat de “cernir-se” o “fer l’aleta”, és a dir, mantenir-se immòbil suspès en l'aire mentre aleteja, buscant amb la seva aguda visió els petits animalons dels què s'alimenta.